Les tendinopaties (abans conegudes com a tendinitis) són lesions per sobreús que es presenten a les extremitats i provoquen principalment dolor i pèrdua de funcionalitat, així com canvis a l’estructura del tendó que alteren la capacitat de càrrega i tolerància del propi tendó.
Les tendinopaties més freqüents són les dels tendons d’Aquiles, tendó rotulià o les del manegot dels rotadors a l’espatlla.
Quins tractaments són més adients?
Molts tractaments es centren únicament en la disminució del dolor amb tractaments passius sense tenir en compte l’estructura del tendó i la seva capacitat per tolerar millor les càrregues, fet que generarà nous episodis de dolor de manera recurrent.
Actualment els antiinflamatoris són un tipus de tracatment força utilitzat, però s’ha de tenir en compte que, segons l’evidència actual, poden provocar un endarreriment en la regeneració del teixit tou i, encara que tinguin un efecte directe sobre el dolor, tenen un efecte negatiu en la normalització del tendó i en la tolerància de les càrregues a llarg plaç.
Actualment, es reconeix que el tractament més adient per a la normalització d’un tendó és aquell que inclou modificació de les activitats doloroses, una estratègia d’exercici que inicialment no agreugi el dolor, càrrega controlada i progressió gradual dels moviments d’espatlla de simples a complexos. També hi ha evidència que un programa d’exercicis específic és beneficiós per a les persones amb tendinopaties, segons sigui el cas, serà més adient un tipus determinat d’exercicis. És important destacar l’efecte analgèsic que s’ha observat amb els exercicis isomètrics, així com una reducció de la inhibició cortical del múscul, produint millora de la força per exemple del quàdriceps en tendinopaties rotulianes. A més, programes amb càrregues tenen efectes beneficiosos per al tendó, per al múscul i per al control cortical del múscul, el que comporta una millora en la funcionalitat i un resultat clínic més òptim.
En un programa de rehabilitació d’una tendinopatia cada component i, en particular la càrrega, s’ha de tractar en relació amb la naturalesa, velocitat i magnitud de les forces aplicades a la unitat múscul/tendó/os per assolir els objectius sense provocar un increment de l’estat patològic ni del dolor. La prescripció d’exercici pot orientar la reorganització de la matriu, la síntesi de col·lagen i reduir l’activitat dels tenòcits (cèl·lules tendinoses incrementades en la patologia).
Important també és controlar els factors externs com l’estil de vida (tabac, nutrició, estrès i gestió del son) ja que poden ser factors de manteniment o que poden dificultar una òptima recuperació.
Fases de la tendinopaia segons el Model Continuum. J.L.Cook et al.
osteofisic.com 